A l’escriptora li agrada escriure. Escrivia tot el temps que podia: poesia, prosa, reflexions sobre la vida i el món que l’envoltava, sobre ella mateixa… Tractava tots els temes perquè les lletres eren el seu somni.
Havia arreplegat molts quaderns, petits, d’altres més grans, de colors, amb línies o sense…; fulles soltes amenaçant perdre’s…Feia servir tota superfície on es gravessin les seves paraules. Boniques o no, eren només de ella. I amb tot això podia fer petit, el més gros dels baguls perquè escrivia sense descans.
No es en recordava de on havia sortit aquest desig insaciable però no li importava massa. Tal volta va sorgir quant s’assabentà que entre els seus avantpassats i havia un escriptor. O potser en veure a una nena com ella que escrivia un conte, o en comptes d’una nena era una emperadriu que sofria de melancolia… no; segurament va ser la noia d’aquella pel·lícula que es convertia en escriptora.
Segurament va ser també, pel goig que sentia per la lectura. Tots els llibres que veia eren llibres que qualque dia llegiria.
El més segur, es que fossi una combinació de totes aquestes causes el motiu per el qual va començar a escriure. Per imitació i per vocació, perquè en el final, va amar escriure, encara que ella sabia que potser no era cap obra mestra el que escrivia però esperava que potser qualque dia seria bell de llegir i estar orgullosa dels seus escrits.
Era una escriptora, una noia amant de les lletres, amb gran imaginació i fantasia desbordants que es perdia a les llibreries, a les biblioteques…Tenia molts somnis que duia a les lletres sense importar-li res més.
Do.lobera 